Discurso del alcalde:
President, conseller, regidors, ciutadans i ciutadanes que heu volgut estar presents en aquest acte…
gràcies a tots per la vostra presència
Avui comencem a pagar el deute que té Sant Josep amb Isabel Martínez León, una jove arquitecta de 24 anys que comença a treballar al nostre Ajuntament.
Li demanem perdó per tot el que aquesta dona carregada d’il·lusió i d’ideals haurà de passar. Però volem que sàpiga també que tots i totes els eivissencs li devem una gratitud eterna.
No sé si li servirà de res a la nostra jove arquitecte, que, entre altres sofriments, patirà un embaràs complicadíssim per ser una persona recta i honrada. Però volem que sàpiga que estem al seu costat. Esperam que quan ens escolti dir aquestes paraules, gairebé 50 anys després, li serveixin d’algun consol.
Necessitam que aquella professional il·lusionada, que avui és una gran senyora, sàpiga que l’admiram i que ens sentim afortunats que decidís lluitar per tots nosaltres i es resistís a tot allò per regalar-mos un dels nostres paratges més estimats.
Isabel Martínez León impedeix que ses Salines es converteixin en una ciutat enorme de 20.000 persones. Per fer-se una idea del que representava això només hem de pensar que llavors tot Sant Josep no arribava als 5.000 habitants. I a tota l’illa d’Eivissa hi residien 40.000 persones.
Molts eivissencs haurien treballat en la seva construcció, s’haurien creat milers de treballs, S’haurien mogut milers de milions d’euros i pessetes en negocis immobiliaris. Però ens hauríem venut l’ànima. Ens hauríem quedat sense futur.
Sense ella ses Salines no serien ja nostres, tendrien tanques i guardes jurats que ens impedirien gaudir del nostre únic parc natural.
Isabel es posa del costat de la protecció del territori front a la corrupció que vol enriquir-se a tota costa. Diu no a la cobdícia i als especuladors.
Com acabem de veure al vídeo, aquella arquitecta jove renúncia a cobrar la part que li ofereixen. Es nega a enriquir-se a costa de la destrucció de la nostra terra.
I ho patirà en primera persona, d’una manera íntima i cruel. Tot això fa encara més gran la seva figura i fa créixer el nostre deute col·lectiu de gratitud amb ella.
Avui buscam el seu perdó també perquè la jove Isabel estarà molt sola en aquesta lluita, encara que no estarà sola del tot.
Tendrà al seu costat José Tur Serra, l’alcalde Coques, un home bo i honrat. No l’havia votat ningú, és cert, però era l’alcalde que necessitàvem just en aquell moment crític de la nostra història.
També avui reivindicam la seva memòria en aquest acte d’homenatge i reparació.
És cert que després encara farà falta molta lluita i la mobilització de la societat eivissenca i formenterera per parar definitivament les amenaces a ses Salines, però abans que tots com a poble agaféssim el testimoni, necessitàvem algú com Isabel i com l’alcalde Coques del nostre costat mentre el futur de ses salines es decidia als despatxos de la dictadura.
L’Ajuntament tardarà molts d’anys en treure’s el tel de corrupció que ha marcat les seves decisions i que perjudicarà els seus vesins i vesines durant generacions. Encara avui en patim el resultat.
I hem tardat 50 anys en donar-li les gràcies els que primer ho hauríem d’haver fet, els vesins i vesines del municipi de Sant Josep, representats en aquest Ajuntament i jo, en nom de tots, com el seu alcalde.
Aquest reconeixement no hauria estat possible sense la feina impagable dels mitjans, testimoni del dia a dia de la nostra societat però també custodi de la seva memòria. Gràcies a la investigació que fa Joan Lluis Ferrer per l’Institut d’Estudis Eivissencs amb motiu de l’aniversari del gran moviment social que va aconseguir la protecció de ses Salines.
A la presentació del llibre que ho recorda, ‘Ses Salines, l’orgull d’un poble’ vaig descobrir Isabel i el seu paper clau, igual que molts dels companys de l’equip de govern que estàvem allí entre la gentada. I el primer que ens vàrem dir entre nosaltres és que havíem de fer alguna cosa.
Molts ni sabíem que teníem aquell deute vergonyós amb ella, però estàvem decidits a solucionar-ho. I de seguida trobarem la complicitat de la gran majoria dels regidors, que independentment de partits polítics varen compartir amb nosaltres que aquesta desmemòria s’havia d’acabar.
Això començam a fer avui.
La seva integritat ens serveix d’inspiració, cap abús la va poder rompre. Els que tenen poder, influències i diners no sempre guanyen quan s’enfronten a persones com ella, armada només de la seva ètica.
Avui reivindicam aquella dona vital i compromesa, plena de qualitats, per damunt de tot una professional que feia la seva feina com s’ha de fer. Amb rigor i en aplicació de les lleis.
Aquest és el veritable servei públic, aquell que no pren les decisions pensant en el profit immediat d’uns pocs sinó el que busca el bé comú.
Necessitem moltes Isabels, perquè persones com ella són garantia d’una administració neta.
Isabel, hem aprés la lliçó: hem de fer costat els treballadors públics. Tenen un paper sovint desagraït però imprescindible, que és el d’aplicar les mateixes regles per tothom d’acord a la llei i impedir els abusos i les temptacions del poder.
Els polítics de be hem d’aspirar a ser com l’alcalde Coques, que davant la pressió va saber escollir el costat de la justícia. Josep Tur Serra va fer el que tots esperam d’un bon alcalde, va pensar primer de tot en el millor pels seus vesins i vesines, i en les generacions que vindran.
Avui demanem perdó pel que van haver de passar, Josep i Isabel, però també li hem de donar les gràcies més sinceres a tots dos per no haver fet cap passa enrere. Els hem de donar les gràcies per salvar un bocí tan estimat i simbòlic del nostre territori. Just a temps.
A Isabel Martínez León, a la dona que és avui, li hem d’agrair també que no es deixés intimidar per aquella experiència traumàtica de fa 40 anys. Tot el contrari.
En el seu exercici professional ha ajudat decisivament a preservar Formentera dels especuladors que han trinxat el territori d’Eivissa.
A la nostra illa va poder evitar que el mal que patim avui fos molt pitjor, amb més d’una vintena de plans parcials aturats quan encara treballava a l’administració.
Per imposar el seny i la decència on altres només hi veien els sous que podien guanyar. Per ensenyar-mos que el territori és part de la nostra essència i és un dels nostres tresors més preuats.
Gràcies, Isabel.
